El parc natural del delta de l’Ebre bat el rècord d’ocells hivernants però demana mantenir els arrossars inundats

Exemplar de martinet blanc (Egretta garzetta)

El parc natural del delta de l’Ebre ha comptabilitzat enguany més ocells hivernants que mai, però segueix demanant que es mantinguin inundats els arrossars per garantir la capacitat d’acollida. El cens efectuat durant les últimes setmanes ha sumat més de 317.425 ocells i els flamencs també han assolit una xifra històrica, amb 21.146 exemplars. Unes dades, segons el tècnic del parc natural, Toni Curcó, que s’expliquen pel fet que la superfície de camps inundada ha pujat fins el 60%, pel fred al centre i al nord d’Europa així com per la sequera en altres zones humides. Malgrat la tendència global positiva, el cens detecta diferències entre grups d’ocells: els que depenen més de la inundació dels arrossars noten de forma negativa l’assecament.

El cens, que es va elaborar entre el 3 i el 24 de gener passat amb la participació de 27 observadors –entre tècnics del parc natural i agents rurals, va detectar fins a 96 espècies diferents. El grup dels anàtids, el més nombrós al Delta –amb 181.333 exemplars i un 57,1% del total- ha experimentat un increment considerable: un 51% més respecte el període entre 2005 i 2010, el moment considerat de màxima inundació hivernal a la zona, abans de l’arribada de la plaga de la caragol maçana i la introducció d’aquesta mesura per eradicar-lo. L’ànec collverd ha arribat als 105.157 exemplars, mentre el cullerot i el xarxet comú s’han aproximat als 30.000.

Per contra, de la mateixa família, espècies com el morell de cap roig, el xibec o l’ànec cuallarg han experimentat importants caigudes pel que fa la població hivernal. També l’habitualment abundant fotja s’ha quedat amb 18.621 exemplars –un 34% menys- i lluny dels valors de fins a 40.000 individus de fa uns anys.

L’altra gran família d’aus hivernants present a la zonal els limícoles –amb 73.069 exemplars, un 23% del total, també ha incrementat la seva presència un 13% però experimentat una important variabilitat entre les diferents espècies. Així, les que prefereixen les zones dels aiguamolls naturals han tendit a presentar valors molt alts, com el territ variant, amb 37939 exemplars, un 39% més, o el bec d’alena, amb 3.591 exemplars i un 219%.

A l’altre costat, les espècies més dependents dels arrossars inundats han presentat decrements considerables. És el cas de la disminució en un 51% de la fredeluga, que suma 7.242 individus, o la daurada grossa, que ha caigut un 55% fins els 1.750 exemplars, mantenint la tendència dels últims anys.

Finalment, el cens ha constatat una reducció a la meitat dels ardeids -6.470 exemplars-, que se centra en la reducció d’espècies abundants a l’hivern com l’esplugabous –amb un 73% menys-, el martinet blanc –un 64% menys- o el bernat pescaire -51% menys-. També cauen els corbs marins, amb només 2.011 exemplars –un 46% menys- però, per contra, espècies com el capó reial –amb 11.358 exemplars- i el flamenc –amb 21.146-, que habiten llacunes i badies, assoleixen els seus propis rècords particulars.

Variacions en la inundació dels arrossars

Al marge dels factors climàtics –els freds al centre i nord d’Europa o la sequera a les zones humides properes de la Mediterrània- i reproductius propis de cada espècie, els tècnics remarquen que l’assecament hivernal dels arrossars per lluitar contra la plaga del caragol maçana a partir de l’any 2011 és un dels principals factors explicatius d’aquestes diferències de comportament segons entre els grups més vinculats a hàbitats naturals i els que ho fan preferentment als arrossars. Una mesura que ha estat aplicada de forma fluctuant al llarg dels anys, entre el 15% i la pràctica totalitat de la superfície, i que aquest 2022 ha arribat al 57,9%, una xifra que no s’assolia des de fa sis anys.

"Per nosaltres és important que la superfície d’espais inundats es mantingui el màxim possible perquè això determina la capacitat d’acollida de moltes espècies", ha subratllat Curcó. En aquest sentit, des del parc consideren que davant la necessitat de garantir els compromisos de conservació amb la Unió Europea i mantenir la capacitat d’acollida de la zona, tendent a disminuir a llarg termini, consideren que es tracta d’una mesura important. Especialment, per a aquelles espècies que no poden trobar habitats alternatius.

Un procés de convivència de mesures per potenciar la biodiversitat faunística del Delta i les necessitats agronòmiques –focalitzades en la lluita contra la plaga del caragol maçana-, que Curcó, assumeix, "no serà fàcil". Amb tot, recorda, creu que resulta tècnicament "possible" fer-ho compatible en gran mesura i partint del coneixement sobre els efectes que mesures com la inundació poden tenir sobre espècies concretes que aporten aquests estudis.

Per: ACN

Foto: Amposta.info